Rafael Marques

Va néixer a la ciutat de Luanda el 1971. Està casat. Va començar la seva carrera professional el 1988 a la Ràdio Nacional d’Angola, la qual va haver d’abandonar tres mesos més tard perquè no havia fet el servei militar. Després de l’acord de pau de 1991 signat pel govern del Movimento Popular de Libertação de Angola (MPLA) i els rebels de la Unió Nacional per a la Independència Total d’Angola (UNITA), el país estava a punt de passar per les primeres eleccions democràtiques. Marques va deixar l’institut per treballar a l’únic diari del país, el Jornal de Angola, per al qual va treballar com a periodista d’informació política.

Després de les eleccions, va esclatar la guerra civil, a la qual Marques va assistir com a periodista, però amb una actitud crítica amb el govern, per la qual cosa el van traslladar a la secció d’informació local.

El 1993 va ser seleccionat per l’equip de gestió del diari per enrolar-se a l’exèrcit, del qual va desertar després d’un mes i es va mantenir amagat en un refugi sis mesos. A finals de 1993 va començar a treballar de nou pel Jornal de Angola, aquesta vegada a la secció cultural pel setmanal del diari. Degut a les pèssimes condicions amb què treballava al diari, va organitzar una vaga de la qual es va convertir en portaveu. No només no van aconseguir res amb la vaga, sinó que la seva implicació el va portar a l’exili a Anglaterra el 1996.

Aviat va començar a publicar articles a la premsa local sobre la situació a Angola. A finals del mateix any va tornar al seu país, on va començar a col·laborar amb Reuters i amb nombrosos mitjans internacionals, així com amb la polèmica publicació quinzenal Folha 8, amb la qual encara col·labora. A banda d’això, ha estat representant de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units  a Angola durant tres anys. Després de conèixer el filantrop George Soros, es va convertir en representant de l’Open Society Initiative for Southern Africa. El 1998 va ser interrogat per primer cop per la policia d’investigació criminal per l’article «Cannon Fodder», contra el reclutament discriminatori a l’exèrcit, segons el qual només els fills dels pobres i sense privilegis serveixen a la pàtria.

El 16 d’octubre de 1999 va ser arrestat a casa seva per l’elaboració de l’article «The Lipstick of Dictatorship», publicat al setmanari Agora. Va estar incomunicat a la presó durant els primers dies, i va començar una vaga de fam de vuit dies. A finals de novembre li van concedir la llibertat sota fiança. Pendent de judici, va ser obligat a restar a Luanda, a no fer cap tipus de declaració i a no relacionar-se amb col·legues de professió. El seu judici, el març del 2000, es va resoldre amb sis mesos de presó per difamació, condemna que encara no ha complert, en espera de l’apel·lació presentada per la defensa per possibles irregularitats durant la celebració del judici.

Paul Louis Nyemb Ntoogue

Va néixer el 1968 al Camerun. Va ser  redactor en cap del diari Le Messager Popoli (edició satírica del diari Le Messager), des de la seva creació el 1993. Paul Louis Nyemb Ntoogue és un dels millors caricaturistes africans, però també un dels més perseguits pels detractors de la llibertat d’expressió en el seu país.

Tot i que durant cinc anys va rebre el Premi al millor caricaturista camerunès i el Premi Coratge 1999 de l’Associació de Caricaturistes Americans, Paul Louis Nyemb ha estat condemnat i empresonat més d’un cop a causa dels seus dibuixos. Aquesta persecució va fer que visqués exiliat a Johannesburg del desembre de 1998 a l’abril de 1999.

Dieudonné Somé

És membre actiu de l’Associació de Periodistes de Burkina Faso (AJB), és llicenciat en ciència i tècniques de l’audiovisual i té estudis de periodisme cursats a París, a Montreal i a Holanda. Ha treballat a diversos diaris del seu país, com el Journal du Soir i Le Pays, del qual va ser redactor en cap de 1991 fins a 1993.

Des de l’any passat treballa a L’Indépendant, diari fundat per Norbert Zongo, periodista famós per la seva lluita a favor de la llibertat d’expressió a Burkina Faso i mort en estranyes circumstàncies el desembre de 1998.

Xavier Vidal-Folch de Balanzo

És llicenciat en periodisme, dret i història contemporània. Va estudiar la llicenciatura de dret a la Universitat de Barcelona (1976), la llicenciatura de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (1977) i la d’història contemporània a la Universitat de Barcelona (1984)

Ha estat redactor en cap d’El País (1987), director adjunt d’El País (1988-1994), cap de la corresponsalia d’El País a Brussel·les (1994-1999), subdirector dels Serveis Informatius de TVE (1985-1986), cap de la secció d’economia d’El País de Barcelona (1982-1985), cap de la secció d’economia d’El Periódico de Catalunya (1978-1982), reporter al Diari de Barcelona (1977), redactor de la secció de política a El Noticiero Universal (1976) i redactor de la secció de notícies nacionals al Diari de Mallorca (1974-1975).

Ha estat reconegut amb el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme 1983; el Premi Ciutat de Palma 1975 pel llibre Hem marxat amb el temps (1976), publicat per l’Editorial Moll (Palma); el Premi Salvador de Madariaga de Periodisme 1997, i el Premi Ortega y Gasset de Periodisme 1999, junt amb Walter Oppenheimer.

Josep Ramoneda Molins

Va néixer a Cervera el 1949. És filòsof i periodista, llicenciat en filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat professor de filosofia contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (1975-1990), director de l’Institut d’Humanitats (1986-1989), director i fundador de la col·lecció «Textos Filosòfics» d’Edicions 62 i fundador de la revista cultural Saber (1980). També ha estat col·laborador del diari La Vanguardia (1980-1996). Actualment dirigeix el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i és col·laborador del diari El País i de la Cadena Ser (El Bestiari). Ha publicat nombrosos llibres, l’últim dels quals és Después de la pasión política (1999).

Altres títols publicats per Ramoneda són: Apologia del present. Assaigs de fi de segle (1989), Mitològiques: crònica de les escissions socials contemporànies (1984), El sentit íntim: crítica del sentit comú (1982) i llibres col·lectius com ara Frontera i Perill (1987) i Coneixement, memòria i invenció (1982). També ha publicat les edicions de Foucault, Locke, Nietzsche i Montesquieu en la col·lecció «Textos Filosòfics».

Tomás Delclós i Juanola

Va néixer a Barcelona el 1952. És llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona i en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, en la qual va ser professor d’història del cinema. Va començar a treballar com a periodista en l’àmbit de la informació cinematogràfica a Fotogramas.

Va treballar també per a Tele/expres i El Periódico, del qual va ser cap de la secció d’espectacles. Es va incorporar a la secció de cultura d’El País des que es va crear l’edició de Catalunya, i n’ha estat subdirector a Barcelona. Actualment és responsable del suplement CiberPaís i de la revista CiberPaís Mensual.

Bernardo Pérez

Va néixer a Madrid el 1956. És llicenciat en farmàcia per la Universidad Complutense de Madrid.

Ha fet treballs de fotomicrografia a la Facultat de Farmàcia. El febrer de 1977 es va incorporar a la plantilla d’El País. Abans de l’aparició del diari, havia treballat en la formació de la secció de fotomecànica. Va col·laborar amb la revista Personas i amb El País com a redactor gràfic, i va cobrir totes les grans cites informatives tant nacionals com internacionals. Ha estat enviat especial en nombrosos conflictes bèl·lics. Les seves fotografies s’han publicat a diversos diaris i revistes de tot el món. Ha fet també portades per a discos i treballs de publicitat.

Ha obtingut cinc Premis FotoPres, en els quals ha participat amb nombroses exposicions individuals i col·lectives, tant nacionals com internacionals, i ha publicat les seves fotografies en diversos llibres com Un día en la vida de España (1987).

Jordi Bartolí

És fotògraf professional des de 1978 i treballa exclusivament per a la premsa des de 1981.

Ha estat fotògraf del diari L’Humanité per al sud de França i corresponsal de l’Associació de Fotògrafs Professionals (AFP) a la regió des de 1989 a 1997. Posteriorment ha fet de corresponsal de l’agència Reuters i de l’agència Maxppp.

Ha estat seguint durant els dos darrers anys les grans cites mundials i les lluites contra la globalització (de Seattle al Quebec).

Està especialitzat en reportatge social i polític i ha cobert també diversos conflictes armats (el Iemen, Bòsnia, Algèria, Iberoamèrica, etc.)

Miquel Ruíz Avilés

El 1979 va entrar a formar part, amb l’aparició d’El Punt, de l’equip fotogràfic del diari.

El 1982 va aconseguir una fotografia en exclusiva mundial de Salvador Dalí el dia després de la mort de Gala.

Entre els anys 1983 i 1987 va col·laborar com a corresponsal gràfic amb El Periódico de Catalunya. També ha col·laborat amb l’Avui, Lecturas, Interviú, Cambio 16, Bunte, Actual i Covert i amb llibres com Els pobles de l’Empordà (1984).

En els anys 1986-1988 va col·laborar també com a corresponsal gràfic d’El País i amb l’agència EFE, i va ser cap de fotografia i membre del consell redacció de l’Empordà Federal. Va viatjar durant vint-i-dos dies per Nicaragua arran d’un reportatge d’El Periódico de Catalunya i va muntar un audiovisual amb més de mil dues-centes diapositives.

Entre 1989 i 1991 va coordinar i coorganitzar la I Mostra de Premsa Gràfica Gironina, va treballar per a la revista Set Dies i per a El Observador. També va col·laborar en els llibres Barques i fogons. Del Ter a Portbou (1991) i Empúries/Olímpia (1992).

Entre 1992 i 1997 va ser cap de fotografia dels Jocs Olímpics per a les proves de rem a Banyoles, cofundador de l’associació Fotògrafs per la Pau (de la qual actualment és president) i, en plena guerra dels Balcans, va entrar a Sarajevo i va viatjar per Bòsnia. També va ser col·laborador gràfic de La Vanguardia.

Ha estat membre associat i membre de la junta directiva de l’UPIFC. Des del novembre del 1999 treballa de nou a El Punt.

Cristina Almeida

És llicenciada en dret per la Universidad Complutense de Madrid. És advocada en exercici, especialitzada en la defensa de treballadors i presos polítics del franquisme.

Va ingressar en el Partit Comunista d’Espanya l’any 1964 i va participar en la fundació d’Izquierda Unida. Va ser diputada al Congrés dels Diputats per Madrid en les eleccions generals de 1986 i 1996. També ha estat presidenta des del 1997 del Partido Democrático de la Nueva Izquierda.

Ha estat vicepresidenta de l’Asociación Pro Derechos Humanos de España. S’ha dedicat a la defensa i promoció dels drets i de la igualtat de la dona, i ha participat en nombroses iniciatives nacionals i internacionals, com la conferència mundial organitzada per les Nacions Unides a Pequín l’any 1995.

Ha estat presidenta del grup parlamentari PSOE-Progresistas en l’Asamblea de Madrid i senadora per aquesta comunitat autònoma.

Lise London

Va néixer a Montceau-les-Mines l’any 1916 i és filla de pares espanyols emigrats a França. El seu pare era miner.

Als 14 anys es va adherir a les Joventuts Comunistes de Vénissieux, en les quals  va arribar a la secretaria regional de l’àrea de Lió. L’any 1934 va ser enviada a Moscou per treballar al Komintern. Allà va conèixer el també jove militant txecoslovac Arthur London i van començar la seva vida i el seu llarg combat plegats. Va tornar a França i va treballar al Partit Comunista Francès. En la Guerra Civil espanyola, va treballar a Albacete com a secretària d’André Marty, cap de les Brigades Internacionals, fins a 1938, any en què va tornar a París. Va treballar al diari La Voz de Madrid i al centre d’informació de la República espanyola. Iniciada la Segona Guerra Mundial i després de la invasió de França pels alemanys va treballar a la Resistència i va organitzar el moviment de les dones contra els ocupants. Va crear amb Claudine Chomat la Unió de Dones Patriotes i va arribar a ser capitana de les Forces Franceses de l’Interior. Després d’una manifestació de dones a París va ser detinguda, jutjada i condemnada a mort. Es va escapar de la mort perquè estava embarassada i li van commutar la pena per la de cadena perpètua. Tres mesos després del naixement del seu segon fill va ser condemnada a treballs forçats i ingressada en el camp de concentració de Ravensbrück pels nazis.

Ha escrit dos llibres de memòries, dintre del títol general de La madeja del tiempo. Són: Roja primavera (1996) i Memorias de la resistencia (1997).

Natàlia Molero

És llicenciada en filologia hispànica. Ha estat cap de Gabinet del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, directora de la Filmoteca de Catalunya (1997-2000), coordinadora territorial del Departament de Cultura a Girona (1995-1997), regidora del grup municipal de CiU a l’Ajuntament de Girona (1995-1998), secretaria de l’Associació Gironina de Teatre (1991-1995), redactora de Cultura (1990-1991) i col·laboradora d’opinió setmanal al diari El Punt i a La Vanguardia.

També ha estat gerent dels Premis Literaris Prudenci Bertrana (1991), guanyadora i finalista de diversos premis literaris i ponent en nombroses conferències i congressos. Ha col·laborat amb TV3, TV Girona, Ràdio Girona i altres mitjans de comunicació.

És autora de diverses novel·les i contes.