Eduardo Haro Tecglen (Pozuelo de Alarcón, Madrid, 30 de juny del 1924 – Madrid, 19 d’octubre del 2005) va ser un periodista i assagista espanyol. Era fill d’Eduardo Haro Delage, mariner retirat, comediògraf i periodista, represaliat i condemnat a mort en acabar la Guerra Civil espanyola, i a qui van commutar la condemna per trenta anys de presó gràcies a la sol·licitud d’indult formulada pel fill. Eduardo Haro va estudiar a l’Escola Oficial de Periodisme, on es va graduar el 1943. Va ser col·laborador, redactor i corresponsal a diferents mitjans i agències de notícies com l’agència Efe. Durant els seus últims anys escrivia la columna «Visto/Oido» al diari El País i un blog, i mantenia la secció diària «Barra libre» en el programa La Ventana de la Cadena SER. Va utilitzar els pseudònims Pozuelo, Juan Aldebarán i Pablo Berbén. És autor de més de 25.000 articles i també va escriure llibres autobiogràfics com: El niño republicano (1996), Hijo del siglo (1998) i El refugio (1999), en els quals ofereix una visió força desencantada des del punt de vista d’una esquerra decididament marxista.
És considerat un pessimista obstinat en la detecció de les injustícies sobre les quals se sosté el nostre món i la nostra civilització, enfront de l’optimisme que valora essencialment els seus assoliments. La seva línia argumental tracta de convertir l’individu en persona i les persones en poble conscient (amb consciència), entroncant amb el lliurepensament i l’ideal llibertari de finals del xix i principis del xx. Les seves tesis es fonamenten en la força dissolvent de la consciència sobre els instints, els sentiments, les revolucions (fins i tot les més sagnants) i la història, que unida a una actualització i revisió del passat contínua, permeten extreure possibilitats i projectar nous mons compartits, enfront de la destrucció, l’oblit o la petrificació i sacralització del pensament.