Claude Nougaro (Tolosa, 9 de setembre de 1929 – París, 4 de març de 2004) va ser un cantant i poeta francès. També va ser pintor i dibuixant. Va començar treballant de periodista a París i component cançons per a altres. Va ser molt amic de Georges Brassens, que el va ajudar en el seu viatge musical. El 1962 ja cantava les seves pròpies composicions, que el van fer famós. Va cantar amb Dalida, i va col·laborar amb el compositor Michel Legrand. Els seus textos solen ser provocatius i, a vegades, procaços. Va treballar amb el pianista de jazz Maurice Vander, i es va envoltar dels músics de jazz francesos més prestigiosos (Eddy Louiss, René Nan, Pierre Michelot, Michel Colombier…). També van col·laborar amb ell Ornette Coleman i Marcus Miller. Inspirat pels fets del Maig del 1968, va crear la cançó «Paris mai», que va ser prohibida. El 1984, a Nova York, va escriure i gravar el disc Nougayork, que va tenir un gran èxit. El 1995 va emmalaltir i va haver de ser operat del cor. Va participar en un àlbum per ajudar els nens que pateixen la sida. Entre el 2003 i el 2004 va començar a preparar l’àlbum de jazz La note bleue, però no el va poder acabar.
Va morir als 74 anys, i el seu funeral es va celebrar a Tolosa, a la basílica de Sant Serni. Van espargir les seves cendres al riu Garona. Un parc municipal i una estació de metro porten el seu nom. La seva música es va inspirar en el jazz americà, amb versions personals (Charles Mingus, Louis Armstrong…), però també en la música del Brasil (Baden Powell o Chico Buarque).
Discografia: Claude Nougaro (1962); Claude Nougaro n. 2 (1964); Bidonville (1966); Petit taureau (1967); Une soirée avec Claude Nougaro (1969), un directe a l’Olympia de París; Sœur ame (1971); Locomotive d’or (1973); Récréation (1974); Femmes et famines (1975); Plume d’ange (1976); Claude Nougaro (1977), un directe a l’Olympia de París; Tu verras (1978); Nougaro 79 (1979); Assez (1980); Chansons nettes (1981); Au New Morning (1982); Ami chemin (1983); Bleu blanc blues (1985); Nougayork (1987); Pacifique (1989); Une voix dix doigts (1991); Chansongs (1993); Grand angle sur (1994); L’enfant phare (1997); Homme et Lumière (1998), un directe a Tolosa; Embarquement immédiat (2000), i La note bleue (2004), obra pòstuma.