Francesc Pi de la Serra i Valero (Barcelona, 1942), conegut com a Francesc Pi de la Serra o Quico Pi de la Serra, és guitarrista i cantautor, un dels històrics representants de la Nova Cançó i posteriorment de la cançó d’autor i el blues. Interessat pel món de la música, va entaular relació amb Els Setze Jutges, i el 1962 va passar a formar part del grup. Poc després va formar el grup Els 4 Gats, que va gravar quatre discos entre 1963 i 1965. El 1964 va obtenir el Gran Premi del Disc Espanyol amb L’home del carrer. El 1967 va presentar el seu primer disc de llarga durada, Francesc Pi de la Serra, al Palau de la Música Catalana de Barcelona. Va prendre consciència de la situació política i de la situació anormal de la llengua catalana durant la dictadura franquista, i va patir censures i prohibicions. Més tard, va ser ell el primer jutge que es va convertir en professional de la cançó. Després, va cantar al costat de Lluís Llach i Maria del Mar Bonet, entre d’altres. El 1974 va actuar al Teatre Olympia de París, i després a Santo Domingo, Portugal, Alemanya, els Estats Units, el Regne Unit, Mèxic, Cuba i el Canadà. El 1979 va editar el disc Quico i Maria del Mar, i el 1983 Pijama de saliva. El 1988 va editar el disc Quico, rendeix-te!, i el 1989 Qui té un amic. Dels anys noranta en endavant va presentar programes de ràdio dedicats al jazz. El 1995 va gravar el disc Amunt i avall, i el 1997 No passaran. El 2007 va editar el disc Tot, i va ser guardonat amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya en reconeixement de la tasca realitzada amb Els Setze Jutges.
Premi LiberPress Cançó 2022
QUICO PI DE LA SERRA rep el Premi LiberPress Cançó 2022 perquè ha sabut dotar a la cançó catalana d’un segell únic i original, curull de rebel·lia, senzillesa i emoció. Cada cançó no deixa de ser una denúncia plena d’ironia, de mordacitat, de picardia, amb títols a voltes divertits, i ferotges envers els poderosos. Amb la seva veu i la seva guitarra, que són sensacionals eines de combat, carregades d’humanitat, de finesa i de ràbia, i deixant-ho tot ben triat i garbellat, ens ha fet cantar a tots perquè no deixem de ser els homes del carrer dels qui Quico ens parla. I tot i que és veritat, com diu ell, «que si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol», les seves cançons ajuden a tallar-los les ales i, en tot cas, sempre hi hauria d’haver una escletxa de llum en el cel quan cantés.
