Manu Chao (París, 1961), fill de Ramón Chao (Villalba, Lugo) i Felisa Ortega (Bilbao), va començar la seva carrera a París com a músic de carrer, tocant en grups com Hot Pants i Los Carayos. Actualment viu a Barcelona. Manu és conegut per la seva lluita per la llibertat i pels seus ideals polítics, i moltes de les seves cançons parlen de la vida en els guetos i de la immigració. La seva pròpia família va haver d’emigrar d’Espanya a França durant els anys de la dictadura de Franco, i el seu avi havia estat condemnat a mort pels franquistes. El 1987, juntament amb el seu germà Antoine i diversos amics, va crear Mano Negra i va començar a tocar al metro de París. Manu era el líder d’aquest grup, ara ja mític, i n’escrivia les cançons. Per arribar a llocs on mai havia arribat cap banda, van organitzar un viatge en tren per vies abandonades a la selva colombiana. L’aventura és relatada pel seu pare, Ramón Chao, en el llibre Mano Negra en Colombia. Un tren de hielo y fuego (2001).
Dissolta la banda, va començar la seva carrera en solitari i amb Radio Bemba. També va iniciar l’espectacle circenc A Feira das mentiras, que va recórrer tot el nord d’Espanya. Del seu primer disc, Clandestino, The New York Times va dir que era la veritable «música del segle xxi», i les cançons es cantaven als carrers d’Espanya durant les protestes contra la Llei d’estrangeria.
En la seva gira del 2001, la capacitat de convocatòria de Manu Chao va fer petit el recinte del Central Park de Nova York, i en un concert gratuït a la plaça de Catalunya de Barcelona es van superar les 90.000 persones. Després de l’èxit del seu primer senzill, Manu va trencar amb Virgin Records, la casa de discos de l’època de Mano Negra, com a protesta pels acomiadaments de treballadors per part de la discogràfica. Manu Chao és un dels artistes més populars i un dels líders d’opinió d’aquest món globalitzat. Viatja contínuament i és membre del moviment Attac, partidari dels zapatistes i de la legalització de la marihuana, símbol dels moviments antiestablishment (d’ocupes als manifestants antiglobalització). Ha treballat molt amb el dibuixant polonès Wozniak. Va obtenir el Goya a la millor cançó en la vintena edició dels premis Goya amb «Me llaman Calle», de Princesas (2005). La seva discografia és molt àmplia: amb Mano Negra va gravar nou discs, entre els quals destaquen Amerika Perdida (1991) o Casa Babylon (1994). Com a solista cal esmentar Clandestino (1998), Premi al Millor Àlbum de Músiques del Món en els premis francesos Victòries de la Música del 1999; Próxima estación: Esperanza (2001); Radio Bemba Sound System (2002), i La Radiolina (2007). El 2008 va gravar Estación México, en un concert clandestí al Foro Alicia i exclusivament a la venda a Mèxic a benefici d’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) i dels presos polítics de San Salvador Atenco. També ha col∙laborat amb Todos Tus Muertos, Sabina, Anouk, Tonino Carotone i altres músics.
Premi LiberPress Canço 2012
Manu Chao rep el Premi LiberPress Cançó 2012 per la seva coherència i rebel·lia permanent; per la seva solidaritat i defensa dels marginats, dels emigrants, de les minories, dels pobles i dels desvalguts; pels principis ètics que ha projectat a la seva música i a les seves cançons, però també a la seva vida, i perquè és un referent i un exemple per a tota la gent que estima la llibertat, la justícia, la igualtat i la humanitat.