Amb la caiguda de Barcelona el gener de 1939, es va produir la major diàspora en la història catalana i espanyola, quan quasi mig milió de refugiats van fugir cap a França pels passos fronterers catalans com a única salvació. El 5 de febrer, el Govern francès va autoritzar el pas dels refugiats a territori francès. La retirada es va dur a terme per desenes de camins en condicions deplorables i sota bombes i metralla franquistes. Fins al 15 de febrer de 1939, van ingressar al Departament francès dels Pirineus Orientals (que llavors comptava amb uns 230.000 habitants) un total de 353.107 persones, sobretot a peu: famílies senceres amb les poques pertinences que tenien, soldats i membres de les Brigades Internacionals. Quan les autoritats franceses van comprovar la magnitud de l’èxode, la catàstrofe humanitària ja era inevitable. Els refugiats eren gairebé 200.000 entre dones, nens i ancians; més de 230.000 soldats i milicians, uns 40.000 invàlids i uns 20.000 ferits.
El Govern francès, impotent davant la situació, va decidir conduir els exiliats al camp d’Argelers, i també als de Sant Cebrià i el Barcarès. Els van situar sobre la mateixa platja, i la zona es va voltar amb filat per impedir que els refugiats poguessin sortir del camp. Els custodiaven tropes colonials marroquines i senegaleses, i gendarmes. La situació i les condicions de vida eren extremes: no hi havia electricitat, ni barraques, ni latrines, ni cuina o infermeria, i a més de morir de fred i gana, van començar a multiplicar-se els casos de disenteria. Molts homes i dones no van poder sobreviure, però van ser els vells i els nens els qui més van patir. Centenars d’infants van morir. En el cementiri dels espanyols hi van ser enterrades moltes criatures; de conegudes, setanta de menys de deu anys. Per la seva memòria, per la seva petita història, s’ha fet aquest memorial, com un símbol del patiment dels infants morts en tots els camps de refugiats.