Elías Querejeta Gárate va néixer a Hernani, Guipúscoa. Ha estat el gran productor del cinema espanyol. També ha treballat com a director i guionista. Va ser futbolista de la Reial Societat i és pare de la directora de cinema i actriu Gracia Querejeta.
Des de 1963, quan va crear la seva productora, ha produït més de cinquanta pel∙lícules, moltes de les quals van renovar el cinema espanyol. Les darreres van ser de Fernando León de Aranoa (Familia i Barrio); de la seva filla, Gracia Querejeta (Una estación de paso, El último viaje de Robert Rylands i Cuando vuelvas a mi lado), i d’Eterio Ortega (Al final del túnel). Però el gran cinema produït per Querejeta porta la signatura de Víctor Erice, Manuel Gutiérrez Aragón, Julio Medem i, molt especialment, Carlos Saura, en pel∙lícules que denuncien la situació política i social del franquisme i la transició. Entre els films produïts destaquen La caza (1965), premiada amb l’Os de Plata a la millor direcció en el Festival Internacional de Cinema de Berlín; Peppermint frappé (1967), que també va rebre l’Os de Plata en el mateix festival; Stress es tres, tres (1968), La madriguera (1969), El jardín de las delicias (1970), Ana y los lobos (1972), La prima Angélica (1973),
Cría cuervos (1975) —aquestes dues darreres guardonades amb el Premi del Jurat en el Festival de Canes—, Elisa, vida mía (1977), Los ojos vendados (1978), Mamá cumple cien años (1979), Deprisa, deprisa (1980), que va obtenir l’Os d’Or a la millor pel∙lícula en el Festival de Berlín, i Dulces horas (1981), totes dirigides per Carlos Saura. També va produir El espíritu de la colmena, amb el director Víctor Erice, pel∙lícula premiada en el Festival de Cinema de Sant Sebastià de 1973, amb la Concha d’Or a la millor pel∙lícula.
Al gener de 2007 va produir Notícies d’una guerra, en la qual es van seleccionar imatges de la Guerra Civil espanyola. Altres pel∙lícules que va produir són, entre moltes altres, Siete mesas de billar francés (2007), Goodbye, America (2006), Invierno en Bagdad (2005), Condenados al corredor (2003), Los lunes al sol (2002), Tasio (1984), Feroz (1984), El sur (1983) i Pascual Duarte (1976).
Entre els premis que ha rebut destaca la Medalla d’Or de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya, el 1998. I encara continua sent un gran aficionat al futbol.
Elías Querejeta rep el Premi LiberPress Cinema 2012 per la seva inigualable trajectòria cinematogràfica, especialment en el difícil i complicat món de la producció, que va ser essencial per portar al cinema espanyol la democràcia, la llibertat, la crítica contra el poder del sistema i la denúncia de l’immobilisme i el fanatisme, i per projectar el cinema espanyol amb merescut prestigi i qualitat a la resta del món. Querejeta ho ha sabut fer, tenint sempre cura de refermar-se en una estètica delicadíssima, i cercant, descobrint i ajudant els millors directors. Sense ell, la història del cinema espanyol perdria gran part de la seva essència. Un home i un cineasta treballador rebel i genial.
«Yo compatibilizaba el fútbol con el cine pero seguí un consejo de Chillida, que me dijo que dejara el fútbol, que tenía mejores cosas que hacer. No sé si se equivocaba.» «Nada se puede comparar con la censura franquista.»