José Antonio Labordeta Subías, escriptor i cantautor, va néixer el 10 de març de 1935 a Saragossa. És un personatge popular i estimat, símbol de l’Aragó actual, considerat «el cantautor aragonès més important i una de les persones més decisives en la recuperació de la consciència regional aragonesa». Va fundar i dirigir la revista Orejudín (1958-1959) i va publicar a Papageno (1958-1960). Es va llicenciar en filosofia el 1960 i se’n va anar a treballar com a lector d’espanyol a Aix en Provence. Allà va escoltar per primer cop les cançons de Brassens, Brel, Léo Ferré, etc., i va escriure la Sonata ibérica, un poemari influït per Machado. Va començar a cantar el novembre del 1968. El seu primer disc, Andros, un EP de quatre cançons, segrestat per les autoritats, es va reeditar el 1971 com a complement de Cantar y callar, el seu primer elapé.
El 1975 va publicar Tiempo de espera, que inclou la seva peça més coneguda, «Canto a la libertad», escrita a Villanúa. Cofundador de la revista Andalán, del Partit Socialista Aragonès, finalment va ser diputat electe per la Chunta Aragonesista a les Corts entre 1999 i 2000, i al Congrés els anys 2000 i 2004 fins a l’any 2008, en què es va jubilar. En l’etapa a Madrid va destacar dins del grup mixt per la seva coherència i solidaritat. Entre el gran nombre de llibres que ha escrit, hem de destacar Los amigos contados, Banderas rotas, En el remolino, Cuentos de San Cayetano, Dulce sabor de días agrestes, Tierra sin agua i Memorias de un beduino en el Congreso de los Diputados, a més de diversos llibres de viatges.
Premi LiberPress Camins 2009
José Antonio Labordeta rep el Premi LiberPress Camins perquè és una persona que ens ha mostrat, en la seva vida apassionant i en diverses trajectòries i vies (la literatura, l’ensenyament, l’edició, la cançó, la política…), la seva coherència en la recerca de la justícia i la llibertat, i un profund humanisme, solidaritat i tolerància, sense callar mai enfront els poderosos, amb camins plens d’imaginació, de paraules, de música, de sentiment i d’humor, per aconseguir un món una mica més just, una mica millor.