Joan Margarit i Consarnau va néixer a Sanaüja, a la comarca de la Segarra.
Va estudiar arquitectura i el 1962 va conèixer Mariona Ribalta, amb qui es va casar. Té quatre fills: Mónica, Anna, Joana i Carles. Des del 1968, Margarit ha exercit com a catedràtic, jubilat actualment, de càlcul d’estructures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.
Margarit s’havia donat a conèixer com a poeta en castellà el 1963 i el 1965. A partir de 1980, escriu la seva obra poètica en català.
Alguns dels títols que ha publicat són: L’ombra de l’altra mar (1980), Vell malentès (1981, Premi de la Crítica), Raquel / La fosca melangia de Robinson Crusoe (1982), Cant d’Hekatònim de Tifundis (1982, Premi Miquel de Palol i Premi Serra d’Or), Mar d’hivern (1986, Premi Carles Riba), Llum de pluja (1986), La dona del navegant (1986, Premi Serra d’Or 87), Edat roja (1991), Els motius del llop (1993), Aiguaforts (1995), Joana (2002), Estació de França (2004), Càlcul d’estructures (2005) i Casa de misericòrdia (2007).
Ha traduït Thomas Hardy al català i diversos poetes catalans al castellà. Els seus poemes han estat musicats per Gerard Quintana, Miguel Poveda i Araceli Aiguaviva, i és creador de l’espectacle poètic Paraules de jazz, recital de poesia i jazz que, l’any 2003, va inaugurar el LiberPress als Banys Àrabs de Girona.
Aquest any ha estat guardonat amb el Premi Rosalía de Castro i el Premi Nacional de Poesia, aquest darrer atorgat pel Ministeri de Cultura espanyol.
Premi LiberPress Literatura 2008
El premi se li dona perquè, tot i que pugui semblar una metàfora fàcil, Joan Margarit, un poeta català tan sensible com imprescindible, arquitecte de materials i de paraules, ha bastit, en el panorama literari català, un edifici poètic propi, singular i perdurable; un edifici fet de sentiments, de records i de memòria, d’amor als que hi són i als que ja no hi són, una casa-homenatge als que, amb ell o sense ell, van patir, lluitar i utilitzar la resistència (una altra paraula que té a veure amb l’estructura i l’arquitectura) civil com una eina d’afirmació davant la vida, la senzillesa de la vida, la llibertat i l’amor.