«Quan penses en tota aquesta gent que hem conegut i que han mort en aquesta guerra civil, tens el sentiment que estar viu és quelcom deslleial» (Gerda Taro, poc abans de morir).
Dissabte 11 d’octubre de 2008, cementiri Père Lachaise, divisió 97 – París (França). Cerimònia de descobriment d’una placa en memòria de Gerda Taro, pel valor i la tenacitat d’una dona que ha donat proves d’un profund sentit del deure com a fotògrafa de guerra.
Per tal que ningú no oblidi la teva lluita incondicional per un món millor
Gerda Taro va morir a la batalla de Brunete el juliol de 1937, com a conseqüència de les ferides causades per un tanc que li va aixafar la meitat del cos, l’endemà de l’accident, a l’Hospital d’El Escorial. Tenia 27 anys.
Aquesta atractiva i seductora jove alemanya de Stuttgart, d’ideologia d’esquerres i jueva, va ser la companya sentimental de Robert Capa. Sense ella, Endre Friedmann (veritable nom del fotògraf) probablement mai no hauria arribat a ser Robert Capa: va ser ella qui es va inventar el nom i el personatge, i el va fer canviar d’imatge.
Però Gerda no només va transformar Robert Capa, sinó que també ho va fer amb ella mateixa: es va canviar el cognom (el seu nom real era Gerda Pohorylle) i va aprendre fotografia. Treballant de fotògrafa va aconseguir evitar l’extradició a l’Alemanya nazi.
Gerda es va convertir en la companya inseparable de Capa (de moltes de les fotografies se’n desconeix l’autèntic autor), amb qui va formar una parella ambiciosa, antifeixista, idealista i audaç.
Amb Capa, Gerda va cobrir la Guerra Civil espanyola, que va viure intensament a la part republicana.
Per a tots dos, lluitadors antifeixistes, la càmera va ser la millor eina de combat i de propaganda per a la causa republicana. El juliol de 1937, Gerda («la petita rossa», com li deien afectuosament en el front), mentre cobria la batalla de Brunete prop de Madrid, durant la retirada de les tropes republicanes, va patir un accident desgraciat: un tanc la va destrossar de cintura per avall i va morir poc després a l’Hospital d’El Escorial, cinc dies abans de fer els 27 anys. El Partit Comunista Francès en va organitzar el funeral i l’enterrament a París.
Se la considera la primera reportera gràfica morta en acció de guerra. Robert Capa va publicar després un llibre dedicat a ella, titulat Death in the making.
El seu cos descansa al cementiri Père Lachaise. L’escultor Giacometti va fer un monument per a la seva tomba, que amb l’entrada de les tropes nazis a París va ser mig derruït.
Tota la seva família va ser exterminada pel nazisme a Auschwitz.